Arturo y Clementina, concert per a piano i teatre d'objectes

​La banda sonora d'Arturo i Clementina pretén ser una música propera al públic infantil, però no per això prescindint de referencies, tant clàssiques com modernes, o d'una coherència i estructura sòlides. D'aquesta manera es fàcil apreciar com la barcarola veneciana, amb clara inspiració en les de Mendelssohn, es transformarà en la música que allibere Clementina de la seua presó interior o com el mateix tema de Clementina es gesta tímidament en una nebulosa inicial modal i floreix finalment com un èxtasi nocturn de Chopin. El tema juganer de l'escena de l'amagatall, aparentment innocent, esdevé després en una llosa obsessiva que pesarà tant com els objectes que Arturo va posant en la closca de Clementina. ¡Pobra! Una dissonància molt particular va intentar avisar-la des del principi de que alguna cosa no funcionava bé...

En alguns​ moments impressionista, en altres minimalista, en uns altres romàntica, aquesta musica llisca entre els dits del pianista com l'arena entre la dels actors, transformant-se i reciclant-se contínuament, subratllant i descrivint les escenes amb la fi de potenciar emocionalment l'historia ​i aconseguir l'empatia que Clementina, sense dubte, mereix.